dijous, 28 de juny del 2007

El Contraventilador

Podriem parlar del paper jugat per la Rumba Catalana, en la construcció d'una Catalunya intercultural. No tinc cap dubte que la Rumba ha jugat un paper molt més determinant en el desenvolupament de la Cultura Catalana, que no pas la Sardana; per molt que des d'alguns sectors "benpensants" del pais, s'hagi volgut amagar aquesta realitat.

Em costa molt no relacionar l'arribada del Gato Pérez a Barcelona amb l'actual escena musical barcelonina i el mestissatge.

Em costa molt no nombrar al Gato Perez, quan apareixen fanàtics que adverteixen que la immigració està posant en perill el català.

M'agradaria situar el model de ciutat mediterrani que va culminar amb les Olimpiades del '92 davant del model "cívic" imperant.

Però fa massa calor, així que encenem el ventilador 2.0, és a dir, el contraventilador:




Per cert, us deixo amb els propers concerts de Meztuca:

28 de juny a la sala KGB
1 de Juliol a la Sala Bahía
5 de Juliol a la UB Plaça Universitat
18 d'agost a les festes de Gràcia
23 d'agost a les festes de Sants
1 de setembre(ens estalviem l'efemèride) a Segur de Veciana
7 de setembre a Sant Joan de les Abadeses

dimarts, 19 de juny del 2007

Sobre la participació

Passat el "primer round" d'exàmens, aprofito l'embranzida del cafè d'aquests dies per complir l'amenaça. No es tracta d'una reflexió acabada, sinó d'una aproximació subjecte de rectificacions i ampliacions (si, això va per vosaltres).


cliqueu a la imatge per veure-la bé!http://www.obispot.com/blog/wp-content/uploads/2006/01/20060119-mafalda_elecciones.gif

Sobre la participació:



La principal noticia de les darreres eleccions municipals a Catalunya va ser, novament, l’alta abstenció. Tots els analistes polítics s’han afanyat a dir que estudiaran la qüestió, tots els polítics han afirmat que els preocupa molt l’abstenció després de valorar com a bons els darrers resultats electorals. Hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per tal de negar la viabilitat del dret a vots dels immigrants, i és que l’abstenció és un problema derivat de la participació, i sense participació, òbviament, no hi ha problema.

Quan es vol resoldre un problema, cal trobar les arrels del mateix; i per fer-ho cal cavar a terra:
1.Podem contentar-nos cavant un metre i afirmant que l’abstenció és responsabilitat dels partits i dels mitjans de comunicació. És evident que el binomi partits-mitjans de comunicació no han posat sobre la taula el debat sobre el model de ciutat. Com tampoc van posar sobre la taula el debat sobre el model social, etc etc. La responsabilitat és mutua, doncs si bé hi ha partits a qui ja els va bé parlar d’immigració i de l’ETA; els qui no hi estan interessats veuen com les seves propostes es silencien en els mitjans.
2.Cavant un altre metre, trobem que el problema és del mateix sistema electoral. I surten els oportunistes demanant un avenç cap al bipartidisme, o amb més bona fe, els qui defensen obrir els partits a la societat, canviar la llei electoral o en els millors dels casos, avançar cap a una participació quotidiana, que no es limiti a la delegació de responsabilitats un cop cada quatre anys.
3.Però encara queda terreny, i al següent metre, veiem que el problema és de competències dels mateixos governs. L’estat sobe el què tenim un cert control democràtic, ha de compartir competències amb les corporacions transnacionals, sobre les què la immensa majoria no hi tenim cap control. Qui té més influència sobre l’economia espanyola, el ministre d’economia o els directors dels principals bancs de l’estat? Qui té més influència sobre el treball a Catalunya: el govern català o els directius de Volskwagen, Taunus, etc? La feblesa de l’Estat, es tradueix, òbviament en la sensació que per molt que canviin els polítics, no canviaran les polítiques, d’allò que afecta directament a les persones. Potser precisament per això ens matxaquen amb l’ETA i l’immigració.Val a dir, que en aquest punt, tansols l’esquerra més transformadora planteja alternatives, en consonància amb el debat sobre el socialisme del segle XXI. Per la resta de subjectes polítics, aquesta qüestió o és oblidada o senzillament existeix però no hi ha alternativa.
4.Arribats a aquest punt, deixem la pala a un costat, i mirem de pulir una miqueta les arrels. L’associacionisme és un valor en crisi en la nostra actual societat de consum. Exceptuant el moviment del lleure (que es salva potser gràcies a la incorporació de la dona al mercat laboral, i en què el subjecte majoritari no decideix voluntàriament la seva adscripció); la resta de formes associatives està en crisi. Ja siguin sindicats, partits polítics, associacions de veins, comunitats de veins ,etc.
5.Podriem doncs tornar a preguntar-nos els errors de cadascun d’aquests marcs, pels quals la gent no participa. Però ens recorda massa a aquell acudit del pacient que va al doctor i diu que quan es toca la panxa sent mal, que quan es toca el pit sent mal, quan es toca el cap sent mal, i resulta que tenia el dit trencat. Per tant sembla raonable apuntar definitivament al capitalisme i a la lògica de l’economia de mercat com a principal responsable. No són compatibles la mentalitat individualista de l’economia de mercat i la consciència d’apartenença a un col·lectiu.
La política és una resposta col·lectiva a unes aspiracions col·lectives, el problema és que l’individu no té perquè percebre que les seves aspiracions són col·lectives, i per tant cercarà una resposta individual. Sobretot quan és el que ha après al llarg de la seva vida: familia, escola i televisió.
O no haviem quedat que la suma d’aspiracions individuals formaven l’aspiració col·lectiva?
Les relacions socials vénen marcades per la recerca del màxim benefici individual, deixant de banda qualsevol consideració al benefici col·lectiu. Aquest és el motor de l’economia sobre la que es sustenta la societat. Així doncs la manca de participació en projectes col·lectius és la projecció de l’esfera econòmica sobre l’esfera cultural. I l’abstenció és la projecció d’aquesta sobre l’esfera política.
Conclusions:
Hem individuat doncs 5 camps que determinen la participació política (i la seva expressió negativa: l’abstenció). És necessari constatar que no podem caure en el mecanicisme de pretendre abordar la qüestió a través únicament del cinquè punt, perquè malgrat que teòricament sigui oportú, la transformació de la realitat és un fenòmen més complex; i cal treballar els 5 camps de forma transversal.
La idea és que el marge d’acció en cadascun dels punts ve determinat pel punt superior , i hem de donar suport a totes les iniciatives que pretenguin abordar qualsevol dels punts exposats, doncs l’abordament del problema deixarà en evidència la necessitat d’afrontar els punts successius (al constatar els límits i per tant les causes dels mateixos).
El nostre paper hauria de ser el de vehicular cadascuna de les accions ens els punts de l’1 al 4, les dinàmiques de treball generades, l’acumulació de forces, cap als punts superiors. Treballant d’aquesta manera fugim dels dos riscs que ens trobem els qui volem canviar el món: el reformisme i l’utopisme messiànic.



diumenge, 10 de juny del 2007

El pianista

El pianista
a Toni Comín per la seva paciència(infinita)

No era un piano qualsevol, tenia tecles, blanques i negres, però cada segon descobria una nova nota a la seva dreta. Podia recorrer cadascuna de les tecles com volgués, passejar-s'hi; a vegades amb pressa, a vegades amb calma. Podia sonar cadascuna de les seves notes amb més o menys intensitat, tot i que de seguida va comprendre que hi havia notes que s'havien de sonar més fort, d'altres que tansols es podien acariciar, sons que, inexplicablement, s'allargaven més que els altres. Però cada segon descobria una nova nota, amb què composar noves melodies.

Es va adonar, també, que no podia repetir cap estrofa que ja haguès sonat, com si les noves notes modifiquessin les anteriors, que mai tornarien a sonar com abans. Passava llargues temporades, tocant les tecles ja tocades, i d'altres encuriosit amb les que acabaven d'aparèixer. Tenia especial predilecció per les negres, potser perquè n'hi havia menys i eren més estretes; però per composar qualsevol escala, sempre havia de tocar alguna blanca.

Amb el temps, va aprendre a tocar aquell extrany instrument; el piano era ja immensament llarg; i cada cop li era més complicat estar pendent de les noves tecles que puntualment i sense escrúpols apareixen a la seva dreta. I precisament en l'instant en què va perdre la curiositat per descobrir-les, quan es disposava a tocar aquell sostingut de la seva infància que tants cops havia tocat...
Ja no hi havia ni tecla, ni piano, ni.

dissabte, 2 de juny del 2007

Proposició raonablement decent

Bé, encara és d'hora per fer un balanç del blog però de totes maneres li estic donant algunes voltes.

Vaig pensar en donar-li una periodicitat establerta, prefixant la temàtica i tal. Idea que de moment queda descartada per allò del "no aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, los verdaderos" i per una mica de mandreta la veritat.

Vaig pensar també d'introduir un altre espai de participació. Això de ser el centre d'atenció em té una mica preocupat, així que intentarem descentralitzar-nos una mica. La idea és que de tant en tant us proposi un tema per escriure -no us proposaré que em proposeu què us he de proposar, però si m'ho proposeu (el què voldrieu que proposès, i no que us proposi que em proposeu el què us he de proposar!) serà molt ben rebuda la proposta-. I després hi ha qui es preocupa per la participació...

La proposta per al mes de juny (aprofitant que l'acabem d'encetar) és la següent:

Escriure una història al voltant d'una persona que està estudiant per un exàmen. En qualsevol llengua comprensible i en qualsevol format.

Conscient de la possibilitat que la proposta acabi sent un fracàs, als tres primers o primeres que envieu la historia al meu correu, us convidaré a una cerveseta freda(si una per cap...)

pd:Arnau fes-me quedar bé i fes-me els deures...