Promet-me (Zavet, 2007), la darrera pelicula d'Emir Kusturica estrenada a Espanya (mentre esperem ansiosos la projecció de Maradona), ha desencadenat una reacció ferotge de la crítica de cinema defenestrant el guardonat director. És justificable aquesta reacció?
Promet-me efectivament no està al nivell d'obres anteriors, però està infinitament per sobre d'altres películes ben acollides per la crítica cinematogràfica en els darrers anys, per no parlar del cinema-escombraria de segell ianqui o espanyol que embruta les pantalles dels multisales de l'estat. Sembla doncs que s'acusi a Kusturica, no tant per la baixa qualitat del seu darrer llargmetratge, sinó per l'alta qualitat d'obres anteriors, curiós criteri té la crítica per otorgar mèrits i culpes.
Promet-me no destaca pel seu guió (la història del nen del camp que marxa a buscar fortuna a la ciutat no és precisament nova), es fa excessivament llarga (com totes les películes europees que superen els 100 minuts amb les excepcions dels llargmetratges d'Angelopoulos i pocs més), i la banda sonora a càrrec de Stribor Kusturica (fill d'Emir) és, el què els castellans anomenen, resultona.
Però no ens podem deixar emportar pels seus defectes i convé mesurar també les virtuts.Per un costat, la fotografia de la película és sublim (com ja s'intuïa a la també rebutjada La vida és un miracle). En particular, l'escena de la bassa d'aigua omplint-se de pomes fresques constitueix una de les millors composicions cromàtiques del cinema europeu. I per l'altre, cal destacar l'aproximació que fa Kusturica sobre la familia i les contradiccions d'aquesta amb el capitalisme.A Tsane, el protagonista (adolescent orfe, possiblement, arrel de la guerra dels balcans) que viu amb el seu avi al camp, li tanquen l'escola per manca d'alumnes i marxa a la ciutat amb una vaca de l'avi. La mare de la noia de qui s'enamora el protagonista es prostitueix per tal de pagar l'escola de la seva filla. Els germans Topuz i Runjo,encarregats d'un negoci de sabates, però més ocupats en activitats lligades a la mafia, no dubten ni un instant alhora d'ajudar al seu familiar remot (net del germà del seu avi). La familia constitueix doncs un refugi davant la voracitat de les noves relacions socials.
Però Kusturica no pretén fer una defensa de la família sinó dibuixar, a través d'aquesta, les misèries d'un capitalisme que tansols es vesteix de democràcia quan toca envahir països. L'avi plora quan sona l'himne soviètic, la casa de l'enamorada de Tsane està presidida pel Mariscal Tito, la policia és el més allunyat a una garantia de justícia, el superintendent de la ciutat (encarnació del nou poder) tanca l'escola mentre presumeix de tot tipus de luxes, els nens més occidentalitzats d'un institut són els més violents, etc. No tindran res a veure aquestes idees amb la reacció de la crítica?
S'acusa a Kusturica d'imitar-se a ell mateix, quan és precisament la crítica qui s'entesta en valorar els darrers films en funció dels anteriors. S'acusa a Kusturica de pamfletarisme polític, com si el diari en què escriuen els crítics fos simplement objectiu.. S'acusa a Kusturica, perquè ha estat capaç de superar les imposades fronteres actuals, i erigir-se com a representant de la cultura músical i cinematogràfica de tot Iugoslàvia. S'acusa a Kusturica, en definitiva, de cantar-li a la vitalitat de les persones-l'altruisme en les relacions familiars- mentre crida la misèria dels canvis polítics ocorreguts a l'antiga Iugoslàvia. La película no és res de l'altre món, però promet-me que només per aquestes acusacions ja paga la pena.
