Pongamos que hablo de...

¿Qué esperamos agrupados en la plaza?

Hoy llegan los bárbaros.

Konstantinos Kavafis

Pongamos que viniera a Barcelona un líder religioso que compagina, a sus ochenta y tres años, el ejercicio de intermediar con dioses y las obligaciones que conlleva su condición de jefe de Estado. Habría quien dudaría de que las facultades de una persona de edad tan avanzada permitiesen realizar correctamente ambas tareas; Manuel Fraga, quizás no. Habría quien propondría que ambas responsabilidades fueran incompatibles; Silvio Berlusconi desde luego que no. Habría, incluso, quien sugeriría la posibilidad de establecer una edad de jubilación obligatoria; a Nicolas Sarkozy ni se le pasaría por la cabeza. Podría, sin embargo, suceder que viniera. Sin duda. Hace años ya se paseó por la ciudad Carlinhos Brown y desde aquella fecha ya nada parece imposible, ni siquiera ver al felizmente olvidado Joan Clos bailar en un inverosímil carnaval…

Pero aún hay más…

Pongamos, por ejemplo, que el Estado de nuestro líder tuviera el dudoso honor de ser el único Estado teocrático de Europa, cuyo régimen político fuera una monarquía absoluta, cuyo líder, así como los electores de mismo, sólo pudieran ser varones. Pongamos que, no sin razón, se tratara de uno de los poquísimos estados del continente que no han firmado la Convención Europea de Derechos Humanos. Podría acabar sucediendo que el venerable anciano viniera a la ciudad pero, con toda probabilidad, los gobernantes denunciarían su presencia y dejarían patente su defensa incondicional de la democracia y de los derechos humanos.

Pero aún hay más…

Pongamos, es un decir, que nuestro líder fuera un acérrimo opositor a los derechos de los y las homosexuales, calificando el matrimonio homosexual como un desafío insidioso contra el bien común. Podría suceder que, sin embargo, viniera. Todo ello a pesar de que nuestro ayuntamiento aprobara en 2009 un plan municipal para garantizar los derechos de ciudadanía de las personas LGTB. Este ayuntamiento, con toda seguridad, realizaría una condena pública de su visita.

Pero aún hay más…

Pongamos un condón, o más bien, no lo pongamos. Imaginemos que nuestro líder llevara años proclamando urbi et orbe que el preservativo no detiene el sida, una enfermedad que, sólo en África afecta a más de veintisiete millones de personas. A pesar de todo, podría suceder que viniera. Entonces la Consellera de Sanidad cerraría filas en torno a la comunidad científica, recordaría el compromiso de la Generalitat de Catalunya en la promoción de métodos anticonceptivos, apelaría al sentido común para combatir las aberraciones científicas del líder. abriría un expediente sancionador por atentado a la salud pública e incluso, en tono jocoso, se preguntaría “¿quién nos protege de nuestro líder?”.

Pongamos, en definitiva, las cosas en su sitio.

José Montilla i el catenaccio polític

Hi ha dos Josés que apareixen regularment a la premsa catalana: José Montilla i Jose Mourinho. Hi haurà qui exposarà que les seves aptituds són diametralment oposades, que no tenen res a veure; res més lluny de la realitat: Montilla és deixeble de Mourinho.

Als seguidors del futbol i la política italianes, no ens han sorprès en absolut les declaracions del Molt Honorable indicant que no formaria un govern de coalició. Es tracta d'una estratègia que ja va seguir Walter Veltroni, candidat del Partito Democratico, a les eleccions generals italianes de 2006. El resultat el coneixem de sobres: Berlusconi president, el centre-centre-centre-esquerra amb els pitjors resultats electorals de la història italiana recent i l'espai polític hereu del gloriós PCI fora del parlament per primera vegada.

Montilla, dient que no vol reeditar el tripartit, regala la pilota a la dreta convergent i posa el catenaccio amb l'únic objectiu de frenar el goteig constant de vots cap a l'esquerra. Es tracta d'una estratègia que debilita l'esquerra en el seu conjunt però que pot servir per mantenir algun escó del PSC. Però que no s'equivoqui el votant: les bases del PSC mai no acceptarien regalar el govern a CIU si els socialistes tenen la possibilitat de governar amb l'esquerra.

Per tot això, cal seguir girant a l'esquerra sense pors ni amenaces. A Catalunya és necessari un govern de l'esquerra plural, un govern que ha d'aprendre dels seus errors, un govern on ICV-EUiA hi tingui un major pes ja que la coalició és l'única garantia de mantenir la possessió de la pilota, crear ocasions i llocs de treball, eixamplar el camp i l'estat del benestar, robar la pilota i no els impostos, evitar lesions i accidents a les carreteres, sentir els colors i no els calers i, en definitiva, seguir marcant-li gols a la dreta.

Inception: una obra mestra menys

Esperada, aclamada, recomanada, insistida i recurrent, Inception –traduïda inexplicablement per Origen- , l’última pel·lícula de Christopher Nolan, es mereix uns breus comentaris que vagin més enllà dels esforços dialèctics per esbrinar el dilema de si cau o no cau la baldufa del protagonista, Coop, interpretat per un Leonardo di Caprio que s’ha guanyat meritòriament un lloc més enllà de les carpetes de les noies adolescents.

El director britànic, que ja ens va meravellar amb Memento o The Dark Knight, va trigar gairebé deu anys en completar un llarg metratge que revoluciona el discurs narratiu del cinema. Una idea genial que, en canvi, s’acaba convertint en la seva perdició: Nolan abandona la professió de director de cinema per convertir-se en l’arquitecte d’una obrahigh-tech exposant els components tècnics i funcionals de la construcció en una disposició relativament ordenada. I ho fa bé, però el cinema, des dels seus orígens, ha estat més lligat a la màgia que a l’arquitectura, i com tot bon mag sap, els trucs mai no s’expliquen.

Fotograma de París plegant-se sobre ella mateixa

La insistència de Nolan per respectar minuciosament els plànols dibuixats fan d’ Inception una cinta previsible. Inception, a diferència del Centre George Pompidou, s’oblida dels colors. Compta amb algunes escenes genials com ara el moment en què Ariadne (interpretada per Ellen Page) plega el món oníric i es passeja per un París en què el cel està format per carrers i edificis cap per avall, o la irrupció d’un tren enmig de Los Angeles, però aquestes escenes, lluny de ser suficients, emfatitzen la mediocritat visual de la resta del film. Per si això no fos suficient, al final de la cinta, Nolan enlloc d’aprofundir en les relacions entre els personatges es llença al gènere d’acció amb desenes de tiroteigs intranscendents.

Inception, que el lector no s’emporti una idea equivocada, és una de les millors pel·lícules que s’han estrenat a Catalunya en els darrers anys, però de Christopher Nolan n’ esperàvem més, molt més, possiblement una obra mestra que ens retorni la passió pel cinema que hem perdut darrerament. L’empresa no és fàcil però ell ha demostrat que té el talent suficient per a realitzar-la.

La prohibició taurina: Un gran pas cap a una teoria de l'invisible

La justificació de la prohibició de les curses de braus a Catalunya s'ha associat, de forma errònia, a un fals debat entre l'animalisme i la identitat nacional.

No és veritat que els motius de la prohibició siguin animalistes per la senzilla raó que si fos així hauríem d'acceptar que aquesta prohibició fos extensible a molts altres àmbits de la nostra vida. Està demostrat que la nostra ingestió de proteines de procedència animal és molt superior a la que necessitem per sobreviure fet que implica, necessàriament, que els i les catalanes matem animals per un plaer tan efímer com és el gastronòmic. Estic convençut que si algú vol prohibir les corrides perquè la mort i patiment d'un animal no es pot justificar pel plaer que experimenten els assistents a les mateixes, també voldrà prohibir la ingestió desmesurada de proteines d'origen animal. I com que no sembla que la societat catalana estigui preparada, queda clar que no és l'animalisme el que l'ha empès a prohibir les curses de braus.

Tampoc és veritat que el motiu de la prohibició sigui la identitat nacional, o si més no, no seria un motiu justificable, ja que Catalunya és, i sobretot ha sigut, un poble amb gran afecció per les curses de braus, fet que queda demostrat per la presència de places de toros a tota la geografia catalana o amb la coexistència, a principis del segle XX, de fins a tres places a Barcelona. La tauromaquia no és, en cap cas, un fet cultural exclusiu de la cultura espanyola (què és la cultura espanyola, per cert?) sinó que tant al Pais Basc com al conjunt dels Països Catalans gaudeix i ha gaudit de gran acceptació.

Un cop descartades les tèsis mediàtiques habituals, només ens queda proposar la nostra: el motiu de la prohibició de les corrides de toros és l'avenç de la societat catalana cap a la teoria de l'invisible. La prohibició de les corrides de toros s'emmarca en el mateix procés que la llei del civisme, és a dir, en la hipocresia d'una societat que atorga la ciutadania amagant qualsevol forma de patiment, mort o dominació. La veritat no és el que importa, el que importa és el que es veu. I la legislació té precisament l'objectiu d'amagar, recorrent fins i tot, a prohibir l'existència de determinades minories.

No és fàcil saber quin serà el nou pas cap a la teoria de l'invisible. Una possibilitat seria la prohibició de les carnisseries, almenys com les entenem fins ara. No és de rebut, que en la nostra Catalunya invisible, hi hagi espais públics on s'exibeixin cadàvers d'animals esquarterats; es tracta d'una macabra arca de Noé que botiguers i compradors observen entusiasmats. Una altra possibilitat, de caràcter definitiu, és que la Sanitat Pública operi gratuïtament els ulls dels i les ciutadanes, adquirint, per fi, la ceguesa permanent.

Per part meva poca cosa més a dir, que encara em denunciarà algun conciutadà benpensant per apologia a la tortura.

Estos, con sus boicots... I aquesta, amb els seus judicis.

Resposta a l'article de Pilar Rahola "Y estos, con sus boicots..."

I aquesta amb els seus judicis

Jugar a jutjar els dos bàndols suposa una enorme diferència respecte buscar solucions al conflicte, ja que per buscar-ne les solucions, cal establir correctament els problemes i per aquí la senyora Rahola sembla que no hi vol passar. La senyora Rahola ens ven que hi ha uns fanàtics de Hezbollah al Liban que només pensen en destruir l'Estat d'Israel però no ens pot dir que al mateix Liban hi ha encara 400.000 refugiats palestins que no poden tornar a casa seva perquè el democràtic Israel no els deixa passar.

Hi ha problemes que s'han de solucionar i l'Estat d'Israel, des de la seva creació, ha deixat prou clar que no té cap interès en fer-ho. Davant la qüestió dels refugiats palestins, Israel va respondre amb la matança de civils a Sabra i Shatila, davant la denúncia de la proliferació d'assentaments il·legals, Israel va respondre construint més assentaments, davant les dificultats de la població assetjada a la franja de Gaza, Israel va respondre amb una guerra amb un balanç de 1318 morts (1314 palestins i 4 israelians) segons l'ONU.

Vostè pot seguir jugant a jutjar, però nosaltres intentarem buscar solucions i, davant el fracàs de la diplomàcia europea, no ens queda altra opció que apostar pel boicot. Sembla que no li agrada la idea senyora Rahola, què hi farem, a vostè potser ja li anava bé la confrontació militar, en aquest terreny guanyen sempre.

Palestinos e Israelíes: "¿A ver cuándo se ponen de acuerdo?"

Es difícil abrir un periódico en España y no encontrar, por pequeña que sea, una noticia sobre algún enfrentamiento entre palestinos e israelíes; la crónica siempre se ciñe a la más rabiosa actualidad y el cronista pretende situarse en medio de una balanza que mide los muertos de un lado y del otro. Ante esta situación, con la tranquilidad que dan el periódico y el café a primera hora de la mañana, el lector español siente una amarga mezcla de indulgencia y compasión y acaba pronunciando, irremediablemente, el "a ver cuándo se ponen de acuerdo".

Nadie objetará que ponerse de acuerdo es un síntoma de progreso, ¿a caso hay algo tan bonito como dos manos encajadas?, y tampoco vamos a engañarnos: a nadie se le ocurriría afirmar: "ha sido un éxito, no estamos de acuerdo en nada!". Sucede, sin embargo, que hay situaciones en que el estar de acuerdo, o no estarlo, no es, ni mucho menos, la cuestión más importante. Veamos un titular de noticia ficticio: "Dos hombres se pelean a muerte en una casa".

Enunciado así, es de prever que nuestro querido lector bienpensante y tolerante proclame, nuevamente, "a ver cúando ponen de acuerdo", pero qué pasaría si supiéramos que uno de estos hombres ha entrado en la casa del otro por la fuerza, ha asesinado la hija del propietario y ha expulsado su mujer. Los dos hombres seguirían peleándose a muerte, seguirían hiriéndose el uno al otro, los dos serían plenamente responsables del dolor que estarían causando pero, paradójicamente, habría cambiado algo. Nadie, ni siquiera el más ingenuo de nuestros lectores, saldría al paso pidiendo un pacto entre caballeros, pediría sencillamente, que se hiciera justicia.

Este año se cumple el primer aniversario de la guerra en Gaza: 1400 palestinos y 14 israelíes muertos, y los medios haciendo malabarismos para equilibrar la macabra balanza. Pero más allá de la evidencia de las cifras, hay que dejar de lado la fotografía estática, rebobinar el curso de la historia y preguntarse ¿qué ha pasado?. Debemos repasar los hechos, establecer quién ha ocupado la casa de quién, quién ha expulsado a cientos de miles de personas para establecerse en el territorio y entonces, como nuestro afable lector, pediremos que se haga justicia y que más da si estan o no están de acuerdo.

Orlando Zapata y los mercaderes de conciencias

El pasado martes 23 de febrero murió, tras 83 días en huelga de hambre, el ciudadano cubano Orlando Zapata. El acontecimiento enseguida fue recogido en los principales titulares de los medios de comunicación de todo el mundo, pocos, sin embargo, expusieron los motivos de la condena de dicho ciudadano ni, tampoco, los argumentos que alegaba para mantener la huelga de hambre que acabaría con su vida, arriesgándose; eso sí, a calificar al ciudadano de preso político. ¿Por qué los medios han dado tan poca información sobre Zapata? Posiblemente sea más sugerente dibujarle como un preso político comprometido con los derechos de su pueblo, en lugar de ceñirse a los hechos reales:

Orlando Zapata cumplía condena por recibir dinero de un organismo extranjero para perjudicar la autoridad del estado, siendo por consiguiente, un preso común y no de conciencia. El preso mantuvo la huelga de hambre con el objetivo de conseguir mejoras carcelarias individuales, como, por ejemplo, disponer de teléfono y cocina en su celda. Éste era el verdadero Zapata: ni más, ni menos. Un ciudadano que se ató de pies y cabeza a los intereses del imperialismo por un puñado de dólares y que recibió el castigo de la justicia en lugar de la tierra prometida. Su muerte nos estremece a todos.

La Revolución Cubana ha conseguido logros incomparables pero el trágico final de Orlando Zapata nos recuerda que tiene aún asignaturas pendientes. Mientras quede una sola persona en Cuba dispuesta a vender su vida y su muerte por bienes materiales, Cuba tendrá asignaturas pendientes. Es cierto, hay que admitirlo, en Cuba el hombre nuevo se demora, pero no olvidemos que en Washington y en Miami, mercadean con conciencias y gozan de los muertos.