dimecres, 25 d’agost del 2010

Inception: una obra mestra menys

Esperada, aclamada, recomanada, insistida i recurrent, Inception –traduïda inexplicablement per Origen- , l’última pel·lícula de Christopher Nolan, es mereix uns breus comentaris que vagin més enllà dels esforços dialèctics per esbrinar el dilema de si cau o no cau la baldufa del protagonista, Coop, interpretat per un Leonardo di Caprio que s’ha guanyat meritòriament un lloc més enllà de les carpetes de les noies adolescents.


El director britànic, que ja ens va meravellar amb Memento o The Dark Knight, va trigar gairebé deu anys en completar un llarg metratge que revoluciona el discurs narratiu del cinema. Una idea genial que, en canvi, s’acaba convertint en la seva perdició: Nolan abandona la professió de director de cinema per convertir-se en l’arquitecte d’una obrahigh-tech exposant els components tècnics i funcionals de la construcció en una disposició relativament ordenada. I ho fa bé, però el cinema, des dels seus orígens, ha estat més lligat a la màgia que a l’arquitectura, i com tot bon mag sap, els trucs mai no s’expliquen.

Fotograma de París plegant-se sobre ella mateixa

La insistència de Nolan per respectar minuciosament els plànols dibuixats fan d’ Inception una cinta previsible. Inception, a diferència del Centre George Pompidou, s’oblida dels colors. Compta amb algunes escenes genials com ara el moment en què Ariadne (interpretada per Ellen Page) plega el món oníric i es passeja per un París en què el cel està format per carrers i edificis cap per avall, o la irrupció d’un tren enmig de Los Angeles, però aquestes escenes, lluny de ser suficients, emfatitzen la mediocritat visual de la resta del film. Per si això no fos suficient, al final de la cinta, Nolan enlloc d’aprofundir en les relacions entre els personatges es llença al gènere d’acció amb desenes de tiroteigs intranscendents.


Inception, que el lector no s’emporti una idea equivocada, és una de les millors pel·lícules que s’han estrenat a Catalunya en els darrers anys, però de Christopher Nolan n’ esperàvem més, molt més, possiblement una obra mestra que ens retorni la passió pel cinema que hem perdut darrerament. L’empresa no és fàcil però ell ha demostrat que té el talent suficient per a realitzar-la.

dimarts, 3 d’agost del 2010

La prohibició taurina: Un gran pas cap a una teoria de l'invisible

La justificació de la prohibició de les curses de braus a Catalunya s'ha associat, de forma errònia, a un fals debat entre l'animalisme i la identitat nacional.

No és veritat que els motius de la prohibició siguin animalistes per la senzilla raó que si fos així hauríem d'acceptar que aquesta prohibició fos extensible a molts altres àmbits de la nostra vida. Està demostrat que la nostra ingestió de proteines de procedència animal és molt superior a la que necessitem per sobreviure fet que implica, necessàriament, que els i les catalanes matem animals per un plaer tan efímer com és el gastronòmic. Estic convençut que si algú vol prohibir les corrides perquè la mort i patiment d'un animal no es pot justificar pel plaer que experimenten els assistents a les mateixes, també voldrà prohibir la ingestió desmesurada de proteines d'origen animal. I com que no sembla que la societat catalana estigui preparada, queda clar que no és l'animalisme el que l'ha empès a prohibir les curses de braus.

Tampoc és veritat que el motiu de la prohibició sigui la identitat nacional, o si més no, no seria un motiu justificable, ja que Catalunya és, i sobretot ha sigut, un poble amb gran afecció per les curses de braus, fet que queda demostrat per la presència de places de toros a tota la geografia catalana o amb la coexistència, a principis del segle XX, de fins a tres places a Barcelona. La tauromaquia no és, en cap cas, un fet cultural exclusiu de la cultura espanyola (què és la cultura espanyola, per cert?) sinó que tant al Pais Basc com al conjunt dels Països Catalans gaudeix i ha gaudit de gran acceptació.

Un cop descartades les tèsis mediàtiques habituals, només ens queda proposar la nostra: el motiu de la prohibició de les corrides de toros és l'avenç de la societat catalana cap a la teoria de l'invisible. La prohibició de les corrides de toros s'emmarca en el mateix procés que la llei del civisme, és a dir, en la hipocresia d'una societat que atorga la ciutadania amagant qualsevol forma de patiment, mort o dominació. La veritat no és el que importa, el que importa és el que es veu. I la legislació té precisament l'objectiu d'amagar, recorrent fins i tot, a prohibir l'existència de determinades minories.

No és fàcil saber quin serà el nou pas cap a la teoria de l'invisible. Una possibilitat seria la prohibició de les carnisseries, almenys com les entenem fins ara. No és de rebut, que en la nostra Catalunya invisible, hi hagi espais públics on s'exibeixin cadàvers d'animals esquarterats; es tracta d'una macabra arca de Noé que botiguers i compradors observen entusiasmats. Una altra possibilitat, de caràcter definitiu, és que la Sanitat Pública operi gratuïtament els ulls dels i les ciutadanes, adquirint, per fi, la ceguesa permanent.

Per part meva poca cosa més a dir, que encara em denunciarà algun conciutadà benpensant per apologia a la tortura.