Vull deixar les coses clares abans de començar a respondre la qüestió, doncs entenc que més d’un lector haurà arribat a aquestes línies empès per un títol cridaner buscant una polèmica que no trobarà en les línies que segueixen. L’objectiu d’aquest article no és explicar per què la CUP o David Fernández basculen cap al feixisme. La raó és ben senzilla: ni la CUP ni David Fernández basculen cap al feixisme. Així de simple. Per si no fos suficient l'aclariment, vull deixar constància també d'un parell de coses: en primer lloc me n'alegro profundament de la irrupció al parlament d'un moviment com la CUP i, en segon lloc, me n'alegro que el David, malgrat no en sigui el líder, en sigui la figura pública més notòria. Podria extendre'm en els motius d'ambdues afirmacions però tampoc és aquest l'objectiu de l'article.
L'objectiu d'aquest article és alertar als homes i dones de la CUP (i de la resta d'esquerres) del perill d'alguns discursos i, molt especialment, d'algunes escenificacions dels mateixos. Es tracta només d'una intuïció i, per tant, és discutible però la sandàlia de David Fernandez bascula cap al feixisme. I per sandàlia, no entenc una acció puntual, entenc el "comprin un mirall i veuran què és la màfia", l'"Hasta luego gángster", etc. No es tracta d'un problema de formalisme, no es tracta de que hi hagi determinades coses que no es poden dir, es tracta d'analitzar quins són els efectes d'aquestes accions, a mig i llarg termini i per què agraden tant.
L'objectiu d'aquest article és alertar als homes i dones de la CUP (i de la resta d'esquerres) del perill d'alguns discursos i, molt especialment, d'algunes escenificacions dels mateixos. Es tracta només d'una intuïció i, per tant, és discutible però la sandàlia de David Fernandez bascula cap al feixisme. I per sandàlia, no entenc una acció puntual, entenc el "comprin un mirall i veuran què és la màfia", l'"Hasta luego gángster", etc. No es tracta d'un problema de formalisme, no es tracta de que hi hagi determinades coses que no es poden dir, es tracta d'analitzar quins són els efectes d'aquestes accions, a mig i llarg termini i per què agraden tant.
Cada cop que David Fernández en diu una d'aquestes, els mitjans audiovisuals en fan ressò i surt fum de les xarxes socials. D'un costat, la dreta (de sempre) utilitza la forma per no parlar del fons; de l'altre costat, els simpatitzants de les CUP donen suport a les frases del David i s'afanyen a expressar que s'hi senten representats; el fons de nou agafa un pla secundari. Aquest fet, d'entrada, portaria a discutir si l'efecte a curt plaç de les posades en escena del David no és senzillament, que no es parli de la problemàtica que incita al David a fer la posada en escena sinó del David i de les CUP. Electoralisme? Potser, però seria un altre debat.
Alguns direu que, entre els simpatitzants de la CUP, hi ha qui, a més de difondre l'anècdota viral, aprofita per a compartir, difondre i discutir el discurs del David. És possible que sigui així però, de totes maneres, en els darrers discursos del David, per exemple els de les compareixences dels ex-directius de Caixa Penedès o de Rodrigo Rato, el fons no va més enllà d'una crítica moral a les persones compareixents ("no té vostè vergonya", etc.). Parafrasejant al David, semblaria que la corrupció hagués deixat de ser el sistema per a ser del sistema. L'anàlisi desapareix en benefici de la crítica moral, del gest sentimental, de les baixes passions.
És evident que en un context de crisi econòmica aguda com el que patim a Catalunya, els directius de les entitats financeres i, molt especialment, els d'aquelles que han sigut rescatades amb fons públics no gaudeixen de la simpatia de la població. Quin és el sentit polític, doncs, d'assenyalar-los un a un? Quin és el sentit polític de jutjar-los moralment? Per què assenyalar a qui ja està sobradament assenyalat? Què aporta? Què clarifica? Si tenen responsabilitats penals, hauran de ser jutjats individualment per un jutge i si no les tenen, significa que hem d'abordar immediatament la regulació del sector financer. Però d'això últim no se'n parla, ni se'n parlarà si el relat és que hi ha gàngsters i mafiosos sense escrúpols. M'importa ben poc si Rato i companyia són persones sense escrúpols, m'importa no tenir mecanismes per a que les persones sense escrúpols d'avui i demà tinguin menys marge de maniobra.
Tant el David, com la CUP, com la resta de l'esquerra transformadora catalana hauríem de recuperar l'anàlisi i la proposta política, enlloc del lema buit però ocurrent, la cita sentimental o el gest pretesament transgressor. Perquè si no canalitzem políticament, perquè si no som capaços d'oferir un relat creïble de com hem arribat fins a aquí i com podem sortir-ne, tota la ràbia generada per la depauperació accelerada de les classes populars i les antigues classes mitges durant els darrers anys donarà lloc a l'arribada del feixisme.
El feixisme avança a França, avança a Grècia i avança a Itàlia, per posar exemples relativament propers a la realitat catalana. De tots aquests feixismes el més interessant, possiblement, sigui el d'Itàlia, un país que va veure néixer el feixisme del segle XX i que veu néixer també el feixisme del segle XXI. Togliatti, a les seves Lezioni sul fascismo, afirmava que el feixisme a cada país i a cada moment històric adopta formes diferents. El feixisme de masses a Itàlia no són, principalment, els partits feixistes tradicionals ni el fenomen de Casa Pound. El feixisme de masses a Itàlia s'amaga darrera del Movimento Cinque Stelle de Beppe Grillo. Una retòrica molt radical, formes trencadores, nacionalisme, crítica a sistema de partits i sindicats i, malgrat tot, cap anàlisi; cap estratègia política.
Les esquerres catalanes hem de ser conscients que a casa nostra el feixisme va més enllà de les organitzacions de l'extrema dreta espanyolista i, fins i tot, de nous moviments com el Casal Tramuntana. El feixisme adopta formes noves, el feixisme també pot parlar català i demanar unir-se entorn al procés, el feixisme pot criticar a bancs, corruptes i polítics, el feixisme pot, fins i tot, ser intel·ligent com aquest monòleg de Risto Mejide.
Arribats a aquest punt, crec que queda relativament clar que no crec que la CUP sigui aquest nou feixisme del segle XXI però l'èmfasi en la radicalitat estètica sense una anàlisi clara és perillosa. La viralitat de les darreres intervencions del David no s'explica per la simpatia dels i les catalanes per les alternatives polítiques que proposa la CUP al seu programa, s'explica per la forma de les mateixes i és amb aquestes formes com arriba el feixisme tant el del bigoti "raspall" com el del bufó.
Nota: Qualsevol relació entre el títol d'aquest article i un editorial de Vicenç Partal no és casual; és intencionada.
