A cinc minuts del Bataclan

El primer cop que vaig sentir a parlar de l'11ème arrondissement va ser fa gairebé quatre anys, quan la meva companya em va dir on vivia. Entre Bastille i el Père Lachaise, em va dir, i així l'he anat presentant des de llavors als meus amics. En aquests darrers quatre anys l'he anat descobrint, des de de la rue Charonne fins al Canal Saint Martin, un 11ème ple de bars, de restaurants, de terrasses atapeïdes de petites taules rodones i cadires recolzades a les façanes.

Que difícil és parlar de geopolítica quan el que tens al cap no són xifres sinó persones. La clau del #jesuischarlie era ser plenament conscients de no ser-ho. Els per què i els què fer ben intencionats que inunden les xarxes socials queden ridículament eclipsats per tres preguntes molt més concretes: què ha passat, què podria haver passat i què passarà. 

Què ha passat perquè, malgrat no ser-ne víctimes físiques, els atemptats han afectat a persones que estimo. Han vist cadàvers, han vist com netejaven la sang dels carrers, han compartit aquestes hores amb amics i familiars de víctimes físiques. Van morir amb la cervesa a la mà. 

Què podria haver passat perquè a cada conversa apareix inevitablement un podia haver sigut pitjor (per nosaltres, se sobreentén). Perquè sopar un bobun al Petit Cambodge un divendres no és un mala idea, perquè les pizzes de Casa Nostra no són res de l'altre món però de totes formes no ets a Florència.  I si...

Què passarà perquè els atemptats constaten les pitjors pors que teníem, perquè mai vam pensar que viuríem escrutant cada persona desconeguda que ens envolta, cada situació. Perquè el proper cop que em preguntin on viu la meva companya no parlaré ni del Père Lachaise ni de Bastille. A cinc minuts del Bataclan. Sí, quina merda. 

Rema cap a Ítaca i calla

El darrer divendres, Enric Hernàndez publicava un polèmic article a El Periódico denunciant la polarització política que s’està produint a Catalunya com a conseqüència del Procés i, molt especialment, la pressió que estan suportant aquelles persones que s’entesten a defugir del blanc i del negre i es mantenen fidels a una extensa paleta de colors i de matisos. Com Hernàndez ja deuria esperar, la resposta que ha obtingut de l'independentisme no és la crítica matisada sinó el rebuig frontal: Hernàndez els estaria acusant de nazis per citar un poema de Martin Niemöller tantes vegades erròniament atribuït a Bertolt Brecht.

Confrontació Catalana de Rem. Foto de Radio Banyoles.

Es va equivocar citant a Niemöller. No perquè suposi identificar l’independentisme i el nazisme, al cap i a la fi aquest poema s’ha utilitzat tantes vegades (també per independentistes) per denunciar altres persecucions sinó perquè era innecessari i perquè donava als independentistes una via d’escapament per evitar afrontar el que denunciava Hernàndez. Ens diuen nazis, tanquem files.

La polarització política induïda pel procés no només existeix sinó que sota una la lògica plebiscitària és gairebé inevitable. Independentistes, des de Convergència fins la CUP, porten mesos identificant tothom que no és independentista amb el Partit Popular. Paradoxalment, si ho fan és perquè saben que la majoria dels no-independentistes catalans se senten a les antípodes dels populars. Alguns, fins i tot, han recorregut al “Ser neutral en situacions d’injustícia és escollir el costat de l’opressor” de Desmond Tutu. No cal que digui que els qui posaven el crit al cel per la cita de Niemöller no diuen res quan es compara la situació actual amb l’Apartheid sud-africà.

A Catalunya cada cop hi ha menys espai pels arguments. Els qui creuen que tenen el paradís en terra a tocar a menys de 18 mesos no necessiten arguments sinó fe. Tan convençuts estan de l’existència d’aquest paradís que és comprensible que s’exaltin tant amb qui els la qüestiona. Qui qüestiona no rema i si no remem no arribarem a Ítaca. Amb cada pregunta, amb cada crítica i amb cada matís, estaríem allunyant aquest horitzó en què es generaran llocs de treball, s'escurçaran les llistes d'espera de la sanitat catalana i es construiran escoles i instituts. Alguns, els més civilitzats, no assenyalaran però a aquestes alçades el silenci és tot el que poden oferir. Rema i calla que ja arribem.